Blog · Salut vascular

Informació mèdica clara, sense tecnicismes innecessaris

Quadern de
Salut vascular
Pell de les mans - Varices Barcelona
Imatge de Dr. Marcello Barbosa

Dr. Marcello Barbosa

cirurgià vascular

Parlem del fenomen de Raynaud. La malaltia arterial de l’extremitat superior es considera un dels àmbits més complexos de la pràctica vascular. No sols és menys freqüent que la malaltia arterial de l’extremitat inferior, sinó que és més complexa i presenta una gran varietat de manifestacions clíniques i causes patològiques. Els símptomes d’isquèmia (manca d’irrigació sanguínia) de la mà i els dits generen preocupació i inquietud, tant al pacient com al metge. Al pacient el preocupa la possibilitat de patir una discapacitat important derivada del deteriorament funcional de la mà, i al metge, establir el diagnòstic correcte i garantir el tractament adequat i la millor evolució possible.
Si es determina que el pacient té un trastorn vasoespàstic primari (una hiperreactivitat dels vasos sanguinis amb vasoespasme i sense cap malaltia subjacent), com en el Raynaud primari, és fonamental informar-lo i tranquil·litzar-lo. Tanmateix, la valoració i el tractament esdevenen molt més complexos si es detecta una malaltia subjacent més greu.
L’alteració de la perfusió arterial de les mans i els dits pot ser conseqüència d’una obstrucció de les artèries grans més properes al cor, de les artèries més petites de l’avantbraç o de la microvasculatura. La isquèmia digital pot ser episòdica o constant, i pot ser conseqüència d’un vasoespasme reversible o d’una malaltia arterial obstructiva fixa. Els símptomes poden anar des de mans fredes i pal·lidesa dels dits fins a una pèrdua de teixit important i irreversible, amb ulceracions digitals, necrosi cutània i gangrena.
El especialista vascular que atén els pacients amb fenomen de Raynaud ha d’estar familiaritzat amb una gran varietat de malalties, com ara la tromboangiïtis obliterant, les malalties del teixit connectiu, les vasculitis i els trastorns hematològics, així com amb les afeccions específiques de l’extremitat superior, com ara la síndrome de l’estret toràcic i la malaltia arterial oclusiva per vibracions o traumatismes d’origen laboral. Sovint cal un abordatge multidisciplinari per garantir un tractament òptim d’aquests pacients tan complexos.

Malaltia i fenomen de Raynaud

El 1882, el metge francès Maurice Raynaud va presentar la seva tesi a l’Acadèmia de Medicina, titulada «Sobre l’asfíxia local i la gangrena simètrica de les extremitats». Hi descrivia 25 pacients amb isquèmia digital intermitent i identificava la relació entre aquests episodis, l’exposició local al fred i l’estrès emocional. Atribuïa les crisis d’isquèmia digital a una activitat excessiva del sistema nerviós simpàtic, que provocava la vasoconstricció de les artèries digitals. També descrivia els canvis clàssics de tres colors a la pell: primer la pal·lidesa digital, després la cianosi i finalment l’envermelliment, que ara s’associen al seu nom. Aquests pacients, amb episodis intermitents de vasoespasme i isquèmia digital, han estat diagnosticats de “malaltia de Raynaud”.
La sèrie original de Raynaud incloïa pacients diversos, alguns dels quals tenien una malaltia vasoespàstica primària (hiperreactivitat dels vasos de la mà davant algun factor desencadenant), mentre que d’altres, amb gangrena als dits, probablement tenien una obstrucció arterial significativa. El 1901, Hutchinson va reconèixer que les observacions de Raynaud podien tenir moltes causes i va encunyar el terme fenomen de Raynaud per indicar la presència d’una alteració subjacent com a causa del trastorn. Després de més de 100 anys, seguint la tradició, s’han classificat tots els pacients amb vasoespasme digital en els dos grups següents, segons la presència o l’absència d’una malaltia associada:

  • La malaltia de Raynaud fa referència a un trastorn vasoespàstic primari en el qual no hi ha cap causa subjacent identificable.
  • El fenomen de Raynaud fa referència a persones en les quals el vasoespasme és secundari a una afecció subjacent.

En la pràctica clínica, els termes malaltia de Raynaud i fenomen de Raynaud no sempre s’han utilitzat de manera coherent: sovint es confonen o es fan servir indistintament, de manera que han perdut bona part del significat original. La revisió de la bibliografia es complica per l’absència d’una classificació diagnòstica estàndard acceptada de manera general.
Durant més de 20 anys, John Porter i altres autors han defensat la substitució dels antics termes malaltia i fenomen de Raynaud pel terme síndrome de Raynaud.
Els pacients amb síndrome de Raynaud es poden subdividir en dos grups: 1) síndrome de Raynaud primària, que fa referència als casos amb vasoespasme sense causa subjacent, i 2) síndrome de Raynaud secundària, que fa referència als casos en què una malaltia subjacent provoca els episodis vasoespàstics.
Aquesta classificació té una utilitat clínica important perquè posa de manifest els diferents mecanismes patològics, les opcions de tractament i l’evolució de tots dos grups. Quan el vasoespasme es deu a un altre trastorn, l’etiqueta diagnòstica hauria de reflectir la malaltia subjacent que el causa (p. ex., malaltia de Buerger amb síndrome de Raynaud secundària).
Si el pacient té una malaltia arterial oclusiva significativa sense manifestacions de vasoespasme, no s’hauria de diagnosticar de síndrome de Raynaud, sinó identificar-lo per la malaltia subjacent, per exemple, l’aterosclerosi. L’ús erroni del terme síndrome de Raynaud en tots els pacients amb una malaltia arterial oclusiva fixa ha motivat bona part de la confusió actual i de la dificultat que es percep a l’hora d’avaluar i tractar la malaltia arterial de l’extremitat superior. Hi ha molts exemples d’isquèmia greu i irreversible que posa en perill la mà i que es diagnostica erròniament com a malaltia de Raynaud, fet que retarda el tractament o en comporta un d’inadequat.

Síndrome de Raynaud: definició

La síndrome de Raynaud es defineix com una pal·lidesa o cianosi (coloració morada) episòdica dels dits, deguda a la vasoconstricció de les artèries petites o arterioles dels dits, que es produeix en resposta al fred o a l’estrès emocional.
La característica de la síndrome de Raynaud primària és el canvi de temperatura i de color de la pell en resposta a l’exposició al fred. Una crisi vasoespàstica (vasoconstricció) típica es caracteritza per l’aparició sobtada d’una pal·lidesa cèria en tot un dit o part d’un dit, o en diversos dits. A continuació apareix la cianosi, perquè la sang estancada als capil·lars perd la saturació d’oxigen. La crisi remet quan es restableix el flux arterial i la vasodilatació provoca un augment de temperatura i un envermelliment de la pell (fig. 1).
Les crisis vasoespàstiques afecten sobretot els dits de les mans, però també poden afectar els dits dels peus en fins a un terç dels pacients. S’ha descrit vasoespasme del nas, de les orelles i fins i tot del mugró, però és poc freqüent.
La síndrome de Raynaud afecta predominantment dones joves, però pot afectar tots dos sexes i aparèixer a qualsevol edat, fins i tot en infants. En estudis més antics s’ha observat que afecta les dones amb una freqüència quatre vegades superior a la dels homes, mentre que les enquestes més recents indiquen una afectació més gran dels homes, amb una relació home-dona pròxima a 1:1,678. L’edat d’inici del Raynaud primari varia entre els 11 i els 45 anys.

Varices Barcelona: fenomen de Raynaud

Fig. 1. Les tres fases del Raynaud: vasoconstricció, cianosi i hiperèmia.

Prevalença de la síndrome de Raynaud

La síndrome de Raynaud és un trastorn freqüent. La prevalença és més alta en climes freds, especialment en països europeus com Anglaterra, Dinamarca i França. En un estudi fet a Anglaterra es va observar que el 8% dels homes i el 17% de les dones tenien crisis de fred, entumiment i pal·lidesa dels dits. En l’àmbit de la medicina general del Regne Unit, mitjançant un qüestionari enviat per correu, es va trobar que el fenomen de Raynaud afectava 26 (11%) de 231 homes i 34 (19%) de 182 dones.

Diagnòstic de la síndrome de Raynaud

El diagnòstic de la síndrome de Raynaud es basa en la descripció que fa el pacient d’una crisi vasoespàstica típica que afecta un dit o més en relació amb l’exposició al fred.
Coffman va suggerir els criteris següents per establir el diagnòstic de la síndrome de Raynaud: «Crisis episòdiques de pal·lidesa o cianosi ben delimitades d’un o més dits, provocades per l’exposició al fred o les emocions».
Episòdic vol dir que les crisis són reversibles, a diferència de la isquèmia (manca d’irrigació) persistent. Amb el vasoespasme local es produeix un canvi ben delimitat, fet que evita el sobrediagnòstic en persones sanes que, senzillament, tenen els dits pàl·lids. Per definició, els episodis de vasoespasme han de ser provocats pel fred o per l’estrès emocional.
Per establir el diagnòstic de la síndrome de Raynaud no cal que hi siguin presents tots tres canvis de color.
Tot i que la presentació clínica pot ser variable, la pacient típica és una dona jove que descriu crisis d’una pal·lidesa «cadavèrica» que afecta parcialment o totalment un dit o més, provocades per l’exposició al fred, amb una recuperació completa i ràpida quan els dits es tornen a escalfar. Els episodis són autolimitats i duren des de menys d’un minut fins a més de 10 o 20 minuts. Escalfar les mans sol ser eficaç per posar fi a les crisis. La pal·lidesa pot afectar una part del dit o tot el dit.
Les crisis poden aparèixer diverses vegades al dia o diverses vegades per setmana. Els episodis de vasoespasme són més freqüents durant els mesos més freds de l’hivern, i alguns pacients tenen poques crisis o cap durant l’estiu.
El dolor no sol ser una característica de la fase de pal·lidesa o cianosi de la síndrome de Raynaud. L’absència de dolor i de lesió tissular durant el vasoespasme arterial es pot deure al fet que, durant el refredament dels dits i també en la fase de vasoconstricció, hi ha una vasodilatació intermitent induïda pel fred que permet l’arribada del flux sanguini suficient per protegir els dits de la isquèmia greu o de la congelació. Durant la fase hiperèmica de recuperació hi pot haver molèsties lleus, però no dolor.
En canvi, els pacients amb una malaltia oclusiva subjacent (Raynaud secundari a una obstrucció arterial) no poden augmentar el flux sanguini digital, amb la qual cosa es pot produir dany isquèmic durant l’exposició al fred. Aquests pacients amb fenomen de Raynaud secundari tenen més probabilitats de patir dolor als dits quan els tornen a escalfar, ja que el flux sanguini no es pot incrementar per satisfer l’augment d’activitat metabòlica d’aquesta zona.

Per què es produeix el vasoespasme primari?

Es desconeix la causa de les crisis vasoespàstiques de la malaltia de Raynaud primària. No hi ha cap alteració estructural demostrable a les artèries digitals i es manté un debat important sobre si aquesta malaltia representa una exageració dels mecanismes normals de termoregulació que provoca la constricció dels vasos digitals en resposta al refredament, o si es deu a un defecte específic local o sistèmic.

Malalties associades a la síndrome de Raynaud

En la majoria de les sèries bibliogràfiques, almenys un terç dels pacients que acudeixen a una valoració inicial de la seva síndrome de Raynaud tenen un vasoespasme primari sense causa identificable. En els casos amb alteracions associades, les malalties reumatològiques eren el trastorn subjacent més freqüent i explicaven el 27% dels casos de síndrome de Raynaud. Entre aquestes, l’esclerodèrmia era la malaltia més probable, seguida de les malalties reumatològiques indiferenciades i mixtes. L’aterosclerosi era menys freqüent, seguida de l’angiïtis per hipersensibilitat, la malaltia de Buerger, el càncer i el dit blanc per vibracions.
Hi ha una llista exhaustiva de causes secundàries de la síndrome de Raynaud (taula 1). Aquestes afeccions es poden classificar en malalties del teixit connectiu (en particular, l’esclerodèrmia), malaltia ateroscleròtica dels grans vasos i microangiopatia diabètica, tromboangiïtis obliterant, vasculitis, embòlia arterial i ateroembòlia. Les malalties específiques de l’extremitat superior inclouen l’atrapament arterial (síndrome de l’estret toràcic), la malaltia arterial d’origen laboral, com ara la síndrome del martell hipotenar, el dit blanc per vibracions i les lesions tèrmiques dels dits. És freqüent trobar vasoespasme induït per fàrmacs i toxines. Finalment, hi ha diversos trastorns sistèmics que provoquen un augment de la viscositat i, en conseqüència, vasoespasme, com passa en la crioglobulinèmia i en l’antigenèmia associada a l’hepatitis.

Varices Barcelona: taula del fenomen de Raynaud
Taula 1. Causes del Raynaud secundari.

Tractament de la síndrome de Raynaud

L’abordatge terapèutic de la síndrome de Raynaud ha de ser individualitzat, segons els símptomes del pacient, la freqüència de les crisis de vasoespasme, la malaltia subjacent i el risc de desenvolupar lesions isquèmiques, gangrena o pèrdua dels dits. No hi ha un tractament curatiu per a la majoria dels pacients amb síndrome de Raynaud primària, tot i que hi ha una sèrie de mesures senzilles que poden ser eficaces per disminuir la freqüència i la durada de les crisis. Les mesures preventives i educatives, tranquil·litzar el pacient i evitar l’exposició al fred constitueixen la base del tractament en la majoria dels casos.
Els principis del tractament es poden dividir en tres grups: les teràpies conductuals no farmacològiques, el tractament farmacològic i els procediments intervencionistes o quirúrgics.

Tractaments no farmacològics

Mesures preventives
La majoria dels pacients amb síndrome de Raynaud només presenten símptomes lleus que no requereixen l’ús de medicaments vasodilatadors. El millor tractament per a aquests pacients consisteix a seguir un programa conservador centrat en la conservació de la calor i l’evitació dels factors que provoquen la vasoconstricció arterial. La informació i la tranquil·litat són els pilars del tractament. Els pacients amb malaltia primària (sense una causa subjacent identificable) han d’estar tranquils, perquè pateixen un trastorn primari amb un risc baix de progressió, d’aparició d’úlceres als dits o de pèrdua dels dits.
Cal informar el pacient sobre la naturalesa i el pronòstic de la síndrome de Raynaud primària, destacant especialment que la circulació arterial subjacent és normal i que els episodis de pal·lidesa i cianosi són una exageració de la resposta normal de les artèries dels dits a l’exposició al fred i a l’estrès emocional.
Les mesures senzilles per mantenir les mans calentes i evitar el fred són força eficaces. La protecció contra el fred inclou l’ús de manyoples en lloc de guants amb dits separats per mantenir els dits calents en climes freds. Cal destacar el concepte de «calor corporal global». Si el pacient té calor, les mans estaran més calentes. Per contra, si té calfreds, la resposta natural del cos és provocar la vasoconstricció i limitar el flux cap a les extremitats per conservar la calor corporal. Cal apujar el termòstat de l’habitació fins a assolir una temperatura confortable superior als 21°C.
El pacient ha de portar roba adequada, amb peces de màniga llarga, per mantenir-se calent. Els escalfadors químics o elèctrics per a les mans es poden adquirir en botigues de material esportiu. Cal evitar o reduir les situacions que poden provocar vasoespasme. En manipular aliments congelats o agafar aliments freds de la nevera, cal portar guants. S’ha d’evitar ficar les mans en aigua freda. Escalfar el cotxe abans dels desplaçaments evita el vasoespasme provocat per agafar un volant fred. Conduir una motocicleta un dia de fred sense protecció és causa de molts episodis en un gran nombre de pacients. Els pacients observen que tenen crisis de vasoespasme més freqüents a l’hivern que a l’estiu, i alguns decideixen passar més temps en climes càlids.
Evitar els factors que provoquen vasoconstricció
La nicotina és un vasoconstrictor potent i es farà tot el possible perquè el pacient abandoni tots els productes que en contenen. Alguns medicaments de venda sense recepta contenen substàncies vasoconstrictores, com ara les pastilles per aprimar-se que contenen estimulants com l’efedrina. Els betablocadors (medicaments per controlar la pressió arterial i per a pacients amb cardiopaties) són una causa freqüent de la síndrome de Raynaud. Altres medicaments que poden tenir propietats vasoconstrictores són els preparats amb ergotamina que s’utilitzen per tractar la migranya. En ocasions poden causar ergotisme amb vasoespasme important i intens. Les drogues d’abús, com ara la cocaïna i les amfetamines, poden provocar una constricció arterial greu que pot arribar a ser irreversible, amb una lesió arterial permanent.
Teràpies i maniobres conductuals
Rotació del braç: Girar els braços amb un moviment circular augmenta la força centrífuga i la pressió arterial de la mà, i sovint permet interrompre la crisi de vasoespasme.
 Bioretroalimentació de la temperatura: Es pot aprendre a controlar funcions autònomes, com ara la temperatura. Els pacients s’imaginen en un entorn càlid, per exemple estirats sobre la sorra calenta, i poden ser capaços d’augmentar voluntàriament la temperatura de la pell. Amb entrenament, poden aprendre a revertir les crisis vasoespàstiques. Freedman va descriure un benefici de la bioretroalimentació en un percentatge d’entre el 66% i el 92% dels pacients amb síndrome de Raynaud primària que eren capaços de dominar la tècnica. Per entrenar-se en la bioretroalimentació i aprendre tècniques de relaxació i meditació, cal invertir-hi un temps considerable, de fins a 12 sessions de 45 minuts.

Tractament farmacològic

El tractament farmacològic està indicat en pacients que presenten símptomes greus , amb afectació de les activitats de la vida quotidiana i que no responen a les mesures conservadores senzilles. La majoria dels pacients amb símptomes lleus o moderats responen bé a les mesures conservadores i no necessiten medicaments vasodilatadors. Alguns pacients presenten símptomes i necessiten medicació només durant els mesos freds de l’hivern, però no durant els mesos càlids de l’estiu.
Metges i pacients comparteixen una gran frustració pel que fa al tractament farmacològic de la síndrome de Raynaud. Els pacients han d’entendre que els medicaments poden disminuir la intensitat o la freqüència dels episodis vasoespàstics, però no curen la causa subjacent del vasoespasme i que només entre el 50% i el 75% de les persones responen a algun medicament. Cal establir un equilibri entre els possibles efectes secundaris i les conseqüències negatives dels medicaments i el benefici esperat.
És difícil triar el millor medicament a causa de la variabilitat de la resposta dels pacients i dels efectes secundaris que solen provocar. A continuació esmentem alguns exemples de medicaments que se solen utilitzar en la síndrome de Raynaud:

  • Els antagonistes del calci
  • Els bloquejadors α1-adrenèrgics
  • Els nitrats
  • Els inhibidors de l’ECA

Aquests són alguns exemples; el metge determinarà quina és l’opció més adequada en cada cas concret.
Es poden associar altres tipus de teràpia amb resultats prometedors, com ara l’acupuntura, la estimulació nerviosa elèctrica transcutània (TENS), alguns antidepressius com ara la paroxetina, vasodilatadors com el cilostazol i el sildenafil, i alguns complements alimentaris com l’oli de peix i la L-arginina. En casos greus també es recorre a medicaments intravenosos amb el pacient ingressat, com és el cas de les prostaglandines.

Tractament quirúrgic

El tractament de la síndrome de Raynaud inclou la reconstrucció dels vasos oclosos (quan la causa és una obstrucció de les artèries).
La simpatectomia digital de la mà i els dits ha estat útil per afavorir la cicatrització d’úlceres i alleujar el dolor isquèmic. Actualment, però, la indicació principal és la presència de ferides que no cicatritzen i que són refractàries al tractament mèdic intensiu. Malauradament, la simpatectomia no sempre proporciona un benefici durador. Després d’una millora inicial, el problema pot reaparèixer a causa de la regeneració de les fibres nervioses o de la progressió de la malaltia subjacent.
La síndrome de Raynaud és realment un repte mèdic que engloba diverses especialitats i que, per això, comporta molta frustració i errors diagnòstics en la majoria dels casos. Segons la nostra manera d’entendre aquesta malaltia, s’ha de valorar i tractar de manera multidisciplinària amb un equip integrat per especialistes vasculars, reumatòlegs, internistes, psicòlegs i, probablement, professionals d’altres especialitats.

Publicacions relacionades

Vista frontal de les cames d'una pacient durant una valoració clínica per sospita de lipedema.

Lipedema: causes, estadis i tractaments actuals

Moltes dones passen anys preguntant-se per què les seves cames augmenten de volum de manera desproporcionada, fan mal quan les toquen o presenten hematomes amb facilitat…

Metge especialista en varius a Barcelona
Informació general sobre la privacitat

Aquest lloc web utilitza galetes per oferir-te la millor experiència possible. La informació de les galetes es desa al teu navegador i permet, entre altres funcions, reconèixer-te quan tornes al nostre lloc web i ajudar el nostre equip a entendre quines seccions et semblen més interessants i útils.